Cardenal de la corona

Un cardenal de la corona (italià: cardinale della corona)^[1] era un cardenal protector d'una nació catòlica romana, designat o finançat per un monarca catòlic per servir com a representant seu dins del Col·legi de Cardenals^[2][3] i, ocasió, per exercir el dret reclamat per alguns monarques per vetar un candidat per a l'elecció del papat.^[4] Més generalment, el terme pot referir-se a qualsevol cardinal significatiu com a estadista secular o elevat a petició d'un monarca.

Francis Burkle-Young defineix un cardenal de la corona com un «elevat al cardenalat únicament per recomanació dels reis europeus i sense, en molts casos, haver realitzat cap servei per a l'avanç de l'Església»^[5]

Segons l'historiador dels conclave Frederic Baumgartner, els cardenals de la corona «poques vegades anaven a Roma, excepte pels conclaves, en aquest cas, i eren en gran manera desconeguts per a la majoria del Col·legi. Normalment no podien participar en la pratiche, no eren papabili ni rares vegades va rebre més d'un o dos vots».^[6] Els cardenals de la corona generalment es van oposar a l'elecció de cardenals de la corona d'altres regnes, encara que tendien a unir-se contra a l'elecció dels cardenals-nebots.^[6]

L'oposició als cardenals protectors nacionals va sorgir al segle XV a causa del conflicte d'interessos percebut, i el papa Martí V va intentar prohibir-los completament el 1425.^[7] Una reforma del papa Pius II datada de 1464 considerava que els cardenals protectors nacionals eren generalment incompatibles amb les responsabilitats curials, amb diverses excepcions.^[7] Aquests protectors van ser permesos obertament per part dels papes Innocenci VIII i Alexandre VI, tots dos requerien el consentiment explícit per escrit del pontífex perquè un cardenal assumís un «càrrec de servei a un príncep secular».^[8] Un cardenal sense nom fins i tot va suggerir elevar cardenals protectors nacionals a una posició completa i oficial a la Cúria romana, equivalent a un ambaixador.^[8]